La Responsabilitat Social de les organitzacions en l’Educació

• Les entitats educatives han de gestionar la seva responsabilitat social o aquesta hi és implícita?
• O potser encara és més important en el seu cas pel desenvolupament personal i col·lectiu que se'n deriva?

Tot comença en la persona

Si aspires a canviar el món, primer prova de canviar la rajola damunt la qual et mous. Recordo que una expressió similar a aquesta la fèiem servir en els cursos de monitors d’educadors en el temps lliure, amb una clara intencionalitat pedagògica i educativa. Seria com dir “sigues el canvi que vols ser”.

També d’aquell temps i circumstàncies en què actuàvem de professors de pedagogia de la natura,  recordo que en alguna ocasió ens ho havíem fet venir bé per parlar d’un grup ecologista alemany anomenats blaus que apostaven per un model de clam ecologista que partia d’una manera molt diàfana de les actituds de les persones, establint un compromís de major profunditat personalista que el merament reivindicatiu dels verds, sense menystenir aquesta altra dimensió.

Aquesta referència a la rellevància de l’actitud de les persones, de cadascú de nosaltres, i molt especialment a la coherència entre els discursos i els comportaments, resultava bàsica en un context de caràcter educatiu on potser no era tant significatiu l’impacte ambiental de les nostres actuacions com la manera com conformar el nostre propi impacte en el procés de creixement personal. O dit d’una altra manera: tot i essent altament rellevant l’impacte en l’entorn de les nostres actuacions, allò que focalitzàvem era la manera com la persona –o l’infant i els seus monitors en aquest cas- conformaven una escala de valors i una correspondència d’actituds prou coherent i estructurada, prou conseqüent, i prou afavoridora del ple desenvolupament de l’individu en harmonia amb l’entorn.  

La responsabilitat social de les organitzacions

Sovint, la persona amb intencions més nobles pot incórrer en incoherències, de la mateixa manera que qualsevol organització –tan se val si es tracta d’una empresa, ONG, escola, o administració pública-  també en poden afrontar en la seva gestió diària, ja sigui per manca de visió global dels seus impactes, per desconeixement de moltes matèries no centrals en la seva activitat, o per dificultats organitzatives, tècniques o econòmiques per poder desenvolupar les seves actuacions com fóra desitjable idealment.

El patrimoni de la presumpta incoherència afecta qualsevol organització, i és bo poder-lo afrontar sense cap acomplexament i amb la més bona voluntat de prendre’n consciència i gestionar adequadament els decalatges.

Sens dubte, la primera responsabilitat d’una organització no lucrativa davant la societat és la creació d’impactes socials sostenibles en el marc de la seva missió, de tal manera que es creï valor per a tots els grups d’interès.

Però també qualsevol organització ha de saber diferenciar allò que està en la seva missió i que conforma objectius centrals d’allò que potser només ha de generar criteris d’actuació però que són avui dia molt rellevants: organitzacions que tenen una finalitat cultural desatenen aspectes socials; organitzacions que tenen una finalitat en drets humans desatenen drets culturals; organitzacions que treballen per la sostenibilitat ambiental desatenen la sostenibilitat lingüística; organitzacions que defensen els drets de certs col·lectius no atenen els drets socials d’altres col·lectius diferents...

Tanmateix, no seria positiu parlar d’”incoherències” per la càrrega negativa i culpabilitzadora que comporta aquest terme. Partint de la constatació i el sa reconeixement que totes les organitzacions, com totes les persones, tenim molts aspectes a millorar pel que fa a l’impacte que generem en el nostre voltant, el que cal és desplegar la voluntat de millora constant per aproximar aquest impacte al nostre discurs tot apropant alhora aquest discurs a les expectatives que el nostre entorn té sobre nosaltres.

Amb gran facilitat podem emetre crítiques contundents contra empreses i administracions, les quals sense que perdin validesa, no estan amb correspondència amb la capacitat limitada d’autocrítica de les nostres pròpies organitzacions. En proporció a la capacitat d’impacte social i ambiental de cadascú, algunes de les nostres actuacions mal resoltes poden estar al mateix nivell que aquelles que són blanc de les nostres diatribes.

Avui són moltes les empreses que comencen a assumir que el poder que recau en les seves mans ha d’anar acompanyat d’una millor assumpció de la responsabilitat que hi va associada. Algunes empreses ja han començat a exercir el que es coneix com la seva RSE, i disposen de sistemes per a gestionar-la, indicadors per a fer-ne un seguiment i plantejar-se’n objectius de millora, i informes de sostenibilitat per rendir comptes a la societat en un exercici de transparència que és la base per al diàleg amb les parts, la comparació amb altres empreses, i la rellevància social d’aquestes iniciatives.

En aquest sentit, no seria una justa correspondència que les organitzacions que tenen una finalitat no lucrativa, o de progrés humà, o de millora de la societat, defugissin de reconèixer les seves pròpies limitacions i de mostrar transparentment els esforços per la millora en cadascuna de les àrees. L’exigència social ha d’esdevenir autoexigència per tal de fer no sols possible el canvi vers millor a les nostres organitzacions sinó per tal de fer-ne a més una acció pedagògica, sabent que el compromís de responsabilitat no solament millorarà les àrees en què la nostra acció pot generar un impacte, sinó que té el gran valor d’esdevenir exemple de compromís dinàmic i efectiu.

Una de les millors aportacions que les organitzacions al servei del creixement humà poden fer avui a la societat és situar les seves estratègies i actuacions sectorials i particulars dins el marc d’una visió d’unes comunitats més responsables socialment on cadascuna de les parts comparteix públicament un anhel similar de creació de capital social. I la responsabilitat social ens hi pot ajudar. 

Què s’entén per Responsabilitat Social

S’entén la Responsabilitat Social com la integració voluntària, ja sigui per part d’una empresa o de qualsevol altre tipus d’organització, de les preocupacions socials i ambientals en les seves operacions i les seves relacions amb els seus interlocutors. Es tracta, doncs, d’una forma de gestió que es defineix per la relació ètica de l’organització amb tots els públics amb els quals es relaciona, i per l'establiment d’objectius compatibles amb el desenvolupament sostenible de la societat.

Si bé aquest enfocament de gestió va començar a desenvolupar-se en el cor d’algunes empreses, avui s’incorpora en tota mena d’organitzacions, privades o públiques, cadascuna d’acord amb el grau d’impacte que puguin tenir en la societat i en l’entorn.

Les entitats no lucratives, les públiques, les del coneixement, les d’educació superior, entre d’altres, també estan incorporant la gestió de l’RS. Per a les organitzacions que gestionen coneixement, l’RS és un enfocament molt adequat ja que a diferència dels enfocaments basats merament en estàndards de gestió de la qualitat, el medi ambient, o la salut i seguretat laboral, l’RS va més enllà amb un especial èmfasi en el diàleg amb els grups d’interès, fet que permet gestionar el coneixement, l’aprenentatge, la identificació de les millors pràctiques, i gestionar la confiança, retre comptes, aprofundir en el compromís, desenvolupar valors...

Aquest comportament basat en el diàleg i en la bona ciutadania corporativa, se sol orientar a una visió de millora de la gestió dels seus actius intangibles (talent dels equips humans, confiança dels clients, solidesa de les relacions en la cadena, llicència social per operar, reputació, marca...) i pretén garantir la sostenibilitat del propi projecte empresarial.

Podríem, doncs, afirmar que l’empresa ciutadana –una altra manera com es coneix aquest perfil de companyia-  és una organització que pren consciència de les seves interaccions amb l’entorn i dels seus impactes, tant positius com negatius, i tant els previstos com altres externalitats o àdhuc els potencials.

Expressat així, sembla que les organitzacions educatives tinguin una responsabilitat social implícita. Tanmateix, la percepció sobre l’objecte social de les organitzacions que comparteixen una base missional al servei del desenvolupament humà pot fer perdre la capacitat analítica i crítica sobre quin és l’ampli abast dels aspectes que cal gestionar amb una enfocament d’RS.

En el sector de l’educació, l’RS es pot fer present de maneres diverses, les relacionades amb l’activitat educativa i les que corresponen a la gestió de les institucions, i que podríem traslladar a dos grans objectius:  [continuar llegint al bloc]