Òscar Camps: ‘Ens demanen set anys de presó i tres milions d’euros’

  • Entrevista al fundador d'Open Arms

VilaWeb
Òscar Camps, ahir a Barcelona (fotogafia de Beth Marge)
Andreu Barnils
11.05.2018 - 22:00
Actualització: 12.05.2018 - 19:21

Òscar Camps (1963) és fundador d’Open Arms, l’ONG que ha salvat més de 59.000 persones de morir ofegades a la mar Mediterrània. El seu projecte va néixer encara no fa tres anys, després de veure la inacció dels estats europeus a l’hora de salvar vides. Camps, ex-socorrista i empresari, arriba a la redacció de VilaWeb amb el casc de la moto al braç, després d’haver-se reunit amb Enric Millo, delegat del govern espanyol, perquè ha de fer tràmits legals per a establir contactes amb Ghana. A l’entrevista n’explica el perquè, i també parla de la denúncia cursada contra Open Arms a Itàlia. És la primera que reben. Li demanen set anys i tres milions d’euros.

Veniu de Ghana. Per què hi heu anat?
—Hem tingut molts ghanesos al mig del mar, i ni tan sols sabem quants han mort. Però resulta que Ghana no viu situacions de conflicte: ni guerra, ni Boko Haram. Res. No enteníem per què se n’anaven del país i s’arriscaven tant. Hem descobert que és per manca d’informació. Quan els rescatem n’agafem testimoni, i els enregistrem en vídeo. Ens expliquen que han passat tres anys o quatre extorsionats a Líbia, com els han torturat o violat i que molts amics han mort en el viatge. I ens diuen que ells no l’haurien fet si ho haguessin sabut. No en sabien els perills. Si no, no s’haurien posat en mans de les màfies que actuen de turoperadors: per vuit mil euros et porto a Europa i et trobo feina. Per això hem anat a Ghana. A informar. Hem anat als col·legis del nord del país, la part més deprimida, i hem fet xerrades de sensibilització. I un d’ells, no pas un blanquet com jo, els ha explicat la seva experiència. Els expliquen que aquí no obtindran els papers amb facilitat, que no tindran feina i que hauran de dormir al carrer. La realitat. Que no és la realitat que ells veuen per les xarxes socials, tota falsa. Recordeu quan aquí, els anys seixanta, la gent se n’anava a Alemanya i tornava els estius amb Mercedes? Doncs exactament la mateixa distorsió.

—Quines novetats hi ha del vaixell retingut a Itàlia?
—El vaixell ara ja el tinc lliure. Decisió del jutge. Però el fiscal ha al·legat. Ens acusa de grup criminal i d’afavorir immigració. Veurem com acaba. Mentre parlem, el vaixell arriba a Castelló. Ja li toca una inspecció. És un vaixell molt vellet. Tenim l’Astral, el veler, a Malta, fent canvi de tripulació. I fent les missions que aquest no pot fer.

—És la primera vegada en tres anys que rebeu una denúncia. Per què ara?
—Perquè les regles del joc han canviat. Fins ara, Itàlia es feia càrrec del rescat i coordinava les operacions. Ara Itàlia vol apoderar els libis: els dóna vaixells i formació, com Espanya. I que Líbia faci la feina de frenar la sortida de gent. Convertir-los en els guàrdies. Però un país que no té un estat que controli el territori, ni orde jurídic que defensi els seus ciutadans amb justícia, ara té un cos de guàrdia costa? Un cos que ha de vigilar 350.000 quilòmetres de mar? No. A Líbia, l’única cosa que fan és atrapar les barques que surten a aigües internacionals… I les tornen cap a Líbia. Il·legal del tot. Però això fan. I des que això passa, les ONG volen que ens posem d’acord amb els libis. I no hi estem d’acord. I arriben les denúncies. Per això ara rebem les denúncies.

—I què us pot caure?
—Set anys de presó. I tres milions d’euros. Podem patir els patrons. Ma mare, ma dona, el Síndic de greuges de Badalona, etc.

Open Arms no tanca el cicle. Un cop a terra, us oblideu, per exemple, si tindran papers. Per què?
—Nosaltres defensem els drets humans al mar. Al món hi ha setze fluxos migratoris molt greus. Molt mortífers i molt greus. I no hi ha ningú que els defensi. El canvi climàtic provocarà setze milions de desplaçats. I es desplaçaran per mar. Hi ha organitzacions molt més grans i poderoses que nosaltres, i que són a terra. I al mar no n’hi ha tantes. Només tres. Metges sense fronteres, Sea Watch i nosaltres. Havíem arribat a ser dotze. Però les polítiques de protecció i descrèdit han anat fent caure projectes de les ONG.

Qui mana a Frontex?
—Fabrice Leggerii, el director de Frontex. M’odia. Som enemics mortals. Cerqueu ‘The New York Times’, ‘Òscar Camps’ i ‘Fabrice Leggeri’, i veureu. Hem estat junts a la mateixa sala, al parlament de Brussel·les. Frontex té un pressupost de 460 milions. El doble de fa uns anys.

—Impressiona quan expliqueu que el mar Mediterrani està militaritzat, que saben tot el que passa amb drons. Controlat fins al cm². I que feu el que us deixen. I punt. Permanentment controlats. A tota hora. En tot moment. Correus constants a Roma, que decideix.
—Sí. De drons a satèl·lits. No puc fer res pel meu compte. Tot mitjançant els italians. La guàrdia costanera ens indica les posicions dels rescatats: Teniu un target en aquesta posició, aneu-hi.

—Un estat us diu on hi ha els cossos. Ell passa de fer-ho. I quan ho feu, problemes legals. És kafkià.
—Si mireu la història, el 2014 hi havia una operació de salvament. Mare Nostrum. Italiana. Salvava vides. Després d’uns anys, va dir a Europa: ‘Em costa 300.000 euros diaris. Ajuda’m.’ I Europa va dir que no. Doncs passo, va dir Itàlia. És després que van arribar les ONG. Tornava a haver-hi una mena de Mare Nostrum gratis. Doncs ni gratis no ho volen. Cosa que demostra que no és que no volguessin pagar. El que no volien era descarregar a terra la gent que salvaven al mar.

—Canvi de cicle en la solidaritat. Quins canvis faríeu a les ONG?
—Jo he perdut la confiança en la Unió Europea absolutament. I en les Nacions Unides. I en les grans ONG. Perquè s’han quedat molt enrere. L’ajut humanitari ha canviat. Open Arms és una resposta popular més que no pas una organització. Si nosaltres amb quatre arreplegats hem salvat 59.000 persones, què no podrien haver fet vint-i-set estats? Posem en evidència l’administració, però no en cobrem ni un xavo. Nosaltres sí que som neutrals, independents, voluntaris, imparcials. Universals no, perquè som petits. Però la resta? No crec que Metges Sense Fronteres s’aixequi contra els italians. D’allà rep més de 100 milions anuals en donacions. Hi han guanyat partits xenòfobs en temes de refugiats. Jo no llegeixo articles de Metges dient que Itàlia finança els libis. No. A Espanya, Metges Sense Fronteres treu més de 100 milions en donacions. Posar-se l’opinió pública en contra és perdre donants. Per exemple, que nosaltres siguem catalans ha fet que des de l’1 d’octubre ens hagin caigut un 40% les donacions espanyoles.

—40%? Al·lucinant.
—Sí. 40% des de l’1 d’octubre. Però nosaltres som molt petits i no necessitem grans estructures. Invertim poquet en estructura. Aquesta és la clau, i on volia aprofundir: amb l’ajut humanitari actual, del segle XXI, sigues petit. Àgil. És més barat i arribes molt lluny. Mireu què ha passat a Grècia. Hi ha hagut molta intervenció particular. Que no vinguin, deien. Que munten un merder. No. El problema és que no els controlen.

De solidaritat espontània a les platges europees, n’heu vist?
—Cap. Mireu, s’ha fet molta política que si els grecs eren solidaris. No. He estat allà treballant a la platja i veient els pescadors. I sí, quan hi ha un gran naufragi la gent ajuda. És normal. Però que t’arribin musulmans a la teva terra, que et deixin plàstics, els motors, la gasolina i et contaminin, i que tot d’europeus vinguin a ajudar, això no ha agradat gens. Aquesta reacció l’he vista. Això de donar el premi Nobel de la Pau a la població de Grècia…. Jo en tinc una opinió diferent.

Us van donar un premi europeu. El rebutjaríeu?
—El van donar a l’organització. Quan el vaig rebre, vaig dir a Tusk que el vaixell no anava amb premis sinó amb gasoil.

—Per què us emporteu un polític i un periodista a cada missió?
—Perquè és molt important que els mitjans tinguin informació fresca i que els polítics vegin que les seves decisions afecten.

—Algun polític de dretes, hi ha pujat?
—No. De moment, encara no. Conservadors, encara no. N’he tingut del PSOE, això sí. Una diputada del PSOE que és jutgessa en excedència. El personatge em va agradar molt.

—Veig que teniu un psicòleg per voluntari.
—Pugen quinze dies a la barca. No s’aguanta més. Pot ser molt greu. A la penúltima missió a mi se’m van morir tres nadons de tres mesos. D’una infecció cutània. I si els veus morir, encara és pitjor, i si només pots ajudar-ne uns quants… Això no se supera. Es passa com es pot. Els psicòlegs no curen de res, et donen eines. Ahir vaig anar a Saragossa a rebre un premi. Van posar un vídeo. I em va sortir la plorera. No m’havia passat mai. En acte públic no. Vaig demanar disculpes. Això és conseqüència del que vivim.

—Va servir d’alguna cosa, la manifestació de Volem acollir a Barcelona?
—Vam fer un torcebraç. Va servir perquè, per exemple, Ada Colau posés la ciutat en mans de la ciutadania perquè 300.000 persones expressessin que no estaven d’acord amb què es feia amb els refugiats. D’aquí a vint anys, haurem de demanar perdó per tot això. Com a societat. Com sempre, Barcelona va tenir incidència. Ja la va tenir amb el ‘No a la guerra’. Però s’ha quedat aquí. I també es podrien estirar les orelles a un dels organitzadors. Perquè la vam organitzar uns quants. Però hi ha una parelleta que s’ha passat a la política…

—Ho trobeu un error?
—És com si jo ara em passo a la política. A mi no em quadra. Ja li ho he dit, a ell, eh?

—Hem parlat del paper d’Itàlia. I el d’Espanya?
—Espanya ha ensenyat a Europa com no es fan les coses. Encapçala la política migratòria d’externalització, de pagar tercers països perquè et facin la feina. Això és Made in Spain. Ho fan al Marroc, a Mauritània, on hi ha bases de la Guàrdia Civil. Els diners de la cooperació van aquí, a pagar grups repressors per a evitar que surtin, i controlar-los. El que fa ara Itàlia amb Líbia.

—I a l’altra banda, Grècia i Turquia?
—Per Lesbos han creuat tota la vida. Són nou quilòmetres. La meitat que Gibraltar. Ruta de tota la història de la humanitat. I Merkel va rejovenir el seu país amb 900.000 persones que venien de Síria. Recordo articles de premsa que deien que Alemanya era el país més envellit del món després del Japó. I que tindria seriosos problemes si no invertia la piràmide poblacional. Casualment, el 2016 van entrar 900.000 persones a Alemanya per Turquia? I van posar trens cap a Àustria? El pull factor va ser Merkel, no les ONG. I quan Alemanya en va tenir prou, van tancar.

—Parlem de vós. Estudis?
—No vaig acabar Belles Arts.

—Steve Jobs tampoc no tenia carrera acabada. I mireu.
—De fet, hi ha gent que té estudis i només els ha pagat. Ni els ha fet…

—Per què vau entrar a la Creu Roja?
—Hi vaig entrar, però tard. A 23 anys vaig tenir el primer negoci, una empresa de lloguer de cotxes a Castelldefels. Després em vaig casar. Després vaig tenir fills. I em vaig separar. I vaig deixar el negoci, i tot. I vaig arribar a la Creu Roja amb trenta anys. Buscava socis nous, i em tocava una comissió. Comercial. El segon mes van veure que feia molts calés i que no podia ser que en fes més que els caps. Ha, ha! I em van fer contracte. Va aparèixer Núria Carrera i em va posar de coordinador d’emergències. Era durant els Jocs Olímpics. Se’ns va morir un nano a la platja de Barcelona. Delfí López. Després de l’alarma social tothom es va posar les piles. I vam començar a fer nous protocols i plans d’emergències. Allà ho vaig aprendre.

—He llegit que teniu empreses del sector.
—Sis-cents socorristes i escaig. Repartits per tot Espanya. Però fa dos anys que ho porta un consell director. Jo em dedico a Open Arms. De moment, m’ho puc permetre.

—Quins records teniu de l’1-O?
—La gent que em coneix ja sap on era l’1 d’octubre. Però jo ara no em puc pronunciar políticament perquè Open Arms és molt transversal. I nacional.

—Viviu només de la solidaritat espanyola i catalana?
—Potser també dels Estats Units, Grècia i Noruega. De fet, nosaltres ens consolidem perquè els americans ens van donar un cop de mà. Van posar diners les empreses de Palo Alto. Quan nosaltres vam anar a Lesbos, aquí la gent no sabia ni on era Síria, però els equips de salvament que teníem eren nord-americans. La BBC ens va fer un reportatge. El documental de ’30 minuts’ ens va donar a conèixer a Catalunya. Una entrevista a Intermedio, a Espanya. I al món, la BBC. Però ara bàsicament tenim l’ajuda aquí.

—Podríeu fer un llibre de periodistes.
—Vaig fer una ponència al Saló de Cent. Parlàvem de l’ètica del fotoperiodista. I a mi em va tocar explicar quan s’ha de fer l’últim clic. Fins a quin punt és ètic envair segons quins moments i situacions. Penseu que al principi a nosaltres ens esborraven de les fotografies. En photoshop. Només volien la víctima. Cap socorrista. Quan no ens coneixien, a mi m’havien posat un home damunt la meva silueta. En fer-nos coneguts, el socorrista ja entrava dins la fotografia. I es veia l’acció amb els braços. Als últims Wold Press Photo i Visa Pour l’Image ja hi som.

—De fet, diuen que el pas a Open Arms el vau fer quan vau veure la famosa fotografia del nen mort a la platja. L’Aylan Kurdi.
—Tinc un fill que aleshores tenia cinc anys, com l’Aylan. Aquella imatge em va destrossar. Em va indignar molt. Ningú feia res? Vaig anar-hi, i allà no hi havia ningú. Ni Metges sense Fronteres ni ningú. Els fotògrafs. Els fotògrafs de guerra. Uns pirats com nosaltres.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any